“L’humor gràfic pot ser devastador”

Se’l coneix més amb el nom artístic amb què firma les vinyetes que amb el que consta al seu DNI. Elchicotriste (Tarragona, 1972) viu des de fa una dècada de l’humor, i amb modèstia —és minimalista i les úniques necessitats que té són pagar el lloguer i omplir la nevera, assegura. Col·labora amb molts mitjans, d’aquí i de fora, en què interpreta i posa en evidència els mals de la realitat, amb retoladors i amb rapidesa. A vegades tanta franquesa molesta, i alguna vegada l’han censurat. A televisió treballa en directe: en un Els matins de TV3 va fer un dibuix per difondre el pla “Barcelona, ciutat refugi”. “Tots som refugiats”, va reivindicar.

Mera curiosita: d’on surt Elchicotriste?

Vaig ser durant molts anys voluntari del Servei Civil Internacional, que fa camps de treball a tot el món, i vaig viure en diversos països mentre participava en diferents projectes com a voluntari i com coordinador, a Irlanda del Nord, a Polònia, a l’ex-Iugoslàvia… Treballava amb nens desfavorits, i va coincidir que nens de diferents països, que no tenien res a veure entre si, coincidien a anomenar-me així de forma intuïtiva. A Irlanda em deien sad boy, i a Polònia, smutny chuopiec. Sempre estic una mica al món de les meves idees, i quan penses poses cara de concentrat, i crec que interpretaven que això tenia a veure amb estar preocupat o trist per alguna cosa. Com que em dedico a l’humor, em semblava paradoxal. Té un to romàntic, i vaig pensar que m’havien batejat.

Ja dibuixaves aleshores?

He dibuixat des de sempre. Els meus pares em deien que als 2 anys ja m’ajeia a terra a dibuixar amb Plastidecor. Vaig estudiar psicologia clínica a la Universitat Autònoma de Barcelona i vaig treballar tres anys com a psicòleg i educador social en centres d’acollida i llars de família, però el dibuix ha estat amb mi tota la vida i crec que és el més autèntic en mi. Primer de tot sóc un dibuixant, i després, tota la resta.

Els teus dibuixos han tingut sempre aquest component de crítica social?

De fet, sempre he sigut més de fantasia que de realitat. De petit feia històries inventades. Agafava quatre folis, els grapava, i els regalava a la família i els amics. El contingut polític i social formava part d’alguna manera de les històries que narrava, sempre m’ha interessat molt, i també em ve del recorregut social, perquè des que tenia 16 anys vaig començar a col·laborar amb el Servei Civil Internacional. Cap al 2004 em vaig començar a interessar més en la vinyeta, que és una història més immediata i és un format ideal per a la denúncia i la crítica. La vinyeta crítica, a més, és més viable professionalment que el còmic, que és molt complicat. Amb el temps em vaig anar transformant en un humorista gràfic i de sàtira política i crítica social. Va venir sol, tot i que en realitat sóc un dibuixant de còmic, i el continuo treballant, però en projectes de caire personal.

Tens experiència amb el tema del refugi. Amb el Servei Civil Internacional vas estar a l’ex-Iugoslàvia…

Vaig estar a la costa de Dalmàcia, en una illa petita que es diu Obonjan, que es troba a 10 quilòmetres de la costa i que abans de la guerra era un lloc de colònies on els nens anaven a passar les vacances d’estiu. Durant la guerra, el 1994 o 1995, hi havien habilitat un camp de refugiats, i hi vaig estar sis mesos a través del Servei Civil Internacional amb un petit equip de voluntaris que coordinàvem un petit projecte de repartiment de material d’ajuda humanitària. Ens arribaven caixes de roba, de joguines… Dormíem en tendes de campanya i feia molt fred. A vegades dormies amb dos senyors grans al costat i t’aixecaves al matí i s’havien mort. Els havíem de treure i embarcar al ferri que anava a la costa, que sortia només si la mar no estava molt cabrejada. Era brutal.

Vas fer servir el dibuix com a eina?

Feia caricatures dels refugiats, i això els feia molta gràcia, se les quedaven. També l’utilitzava en el sentit pedagògic per als nens. Teníem una petita escola i treballàvem amb els nens, dibuixant; fèiem lliçons d’anglès als que ja havien aconseguit l’estatus de refugiat i havien de marxar, i fèiem clubs socials i jugàvem a escacs; organitzàvem activitats per distreure’ls del que passava.

Ets membre de diverses plataformes internacionals de dibuixants que reivindiquen la pau i defensen la llibertat d’expressió.

Sóc membre de Cartooning for Peace, que van fundar el 2006 Jean Plantureux, Plantu, l’humorista gràfic de capçalera del diari francès Le Monde, i Kofi Annan, que va ser secretari general de l’ONU. Cartooning for Peace promou, a través del dibuix, la lluita per reivindicar determinades situacions i conflictes socials. Sóc membre i ambaixador a Espanya de United Sketches for Freedom, una associació que va fundar un refugiat iranià que viu a París [Kianoush Ramezani] i que també fa reivindicació social a través del dibuix. Totes dues són molt actives.

I vas cofundar Dibuixants Sense Fronteres. Quin n’era l’objectiu?

La vam fundar conjuntament amb Jaume Capdevila, Kap, el dibuixant de La Vanguardia. L’objectiu és el mateix, tot i que tenim més bona voluntat que mitjans. Les organitzacions que et deia abans tenen subvencions públiques; nosaltres som dos paios, dos amics, dos dibuixants, que durant un dinar amb el Plantu, de Le Monde, ens vam plantejar de muntar una xarxa de dibuixants per fer coses aquí i per coordinar-nos amb altra gent. Vam registrar el nom i vam començar a fer petites accions al nostre abast. La primera van ser unes postaletes que vam editar amb diners de la nostra butxaca, just durant la Primavera Àrab, el 2011. Jo tenia contacte amb la Nadia Khiari, una dibuixant de Tunísia que es va fer molt famosa durant la revolució perquè va crear un gat, Willis from Tunis, que denunciava tots els abusos del règim de Ben Ali. Des d’aquí vam fer unes postals amb il·lustracions que es van vendre allà, i amb la recaptació van ajudar familiars i víctimes de la revolució. Hem fet altres projectes per utilitzar el dibuix com una eina social per a diferents causes, i encara fem cosetes.

A molts llocs, i en especial al món àrab, molts dibuixants són víctimes de la repressió. Alguns han estat assassinats.

I han estat segrestats. El dibuixant palestí Mohammad Sabaaneh, de Cartooning for Peace, va estar empresonat a Israel uns quants mesos, incomunicat [el 2013]. El caricaturista sirià Ali Farzat es va fer famós perquè el van segrestar i li van trencar els dits de la mà [el 2011]. Hi ha dibuixants que han patit represàlies físiques i la integritat dels quals corre perill. Aquí es difícil que surtis de casa i et fotin quatre hòsties. El màxim que et pot passar és que no et truquin més.

Sempre m’he reservat el dret de dir el que he pensat que havia de dir, i he pagat un preu per això.

Un dels principis de United Sketches és mirar d’evitar l’autocensura. És un dels problemes en contextos repressius?

En contextos repressius més actius i més passius. En moltes situacions te la pots jugar dient segons quines coses. Jo, per exemple, sempre m’he reservat el dret de dir el que he pensat que havia de dir, i he pagat un preu per això; moltes vegades he sigut “castigat”, potser no tant pel que he dit com per com ho he dit i en quin moment ho he dit. Sota el paraigua de l’humor es poden dir moltes coses, i hi ha coses que són més fàcils de dir, però s’ha de saber en quin moment i com, si no, tens problemes. Per dir-ho senzillament: si hagués de donar menjar a quatre nens, hi ha coses que no em podria permetre de dir com les dic segons en quins mitjans, perquè estic prenent una posició i en un moment donat em poden fotre fora i s’ha acabat. Sóc un humorista gràfic bastant bèstia, no tinc pèls a la llengua i sóc explícit amb les meves imatges, i moltes vegades han molestat i m’han comportat problemes.

Per exemple?

M’han censurat de manera bastant abrupta moltes vinyetes i a mitjans importants, d’aquells que diries que hi ha reservada una certa llibertat d’expressió. I no. En mitjans més petits i amb patrocinis més locals i apolítics és més fàcil; en mitjans amb més pressupost, més interessos polítics i empresarials. Treballo molt a França, i Le Monde me n’ha censurat unes quantes. Per posar un exemple: vaig fer una vinyeta molt artística de l’Angela Merkel, quatre vegades la seva caricatura, inspirada en la Marilyn de l’Andy Warhol, amb un codi de barres sota el nas que, òbviament, podia recordar temps dictatorials. No m’interessava fer referència a la Segona Guerra Mundial, sinó una metàfora sobre determinades polítiques econòmiques d’aquesta senyora. Le Monde és un diari amb tradició diplomàtica i els va semblar inviable posar referències dictatorials en una dirigent d’un país democràtic. I se la van carregar.

I quins són els tabús a Espanya?

A Espanya una mica els mateixos. He tingut tocs d’atenció a tot arreu. M’ha passat a vegades que en nom de l’humor he fet acudits en moments en què el tema era una mica delicat. I com a humorista gràfic, són aquests els moments que has d’aprofitar per trencar tota aquesta correcció política. Si són temes que estan sobre la taula, no hi pots passar de puntetes. A Facebook també m’han censurat moltes coses. Vaig fer un Felipe VI que era al palau i amb una corda baixava un sac de diners per ficar-lo en un camió de Suïssa: “Felipe VI también se baja el sueldo.” Algú la va denunciar i em van bloquejar el compte. Fa poc me la van tornar a bloquejar durant dos dies perquè vaig fer una caricatura de Donald Trump, que era com una cigala gran feta amb la seva perruca. Una pàgina pro-Trump em va denunciar als administradors de Facebook i van retirar la imatge. Et donen tocs d’atenció. Ara no es poden dir coses que fa vint anys es podien dir tranquil·lament.

Deu ser perquè l’humor és una eina molt eficaç per parlar de coses incòmodes…

Si no fos així, jo crec que totes aquestes xarxes internacionals no s’haurien creat. Té una força brutal, i no només pel tòpic que una imatge val més que mil paraules, sinó perquè a través del dibuix i sota el paraigua de l’humor pots dir moltes coses que molta gent tindria molts problemes a dir. Fins i tot han caigut governs per vinyetes. A Itàlia, a principis dels vuitanta, va caure un govern per una vinyeta. Tenen una càrrega política i social brutal. A l’octubre vaig fer una vinyeta que es va fer viral sobre el tsunami d’Haití. La denúncia en aquell cas era pel fet que ens tirem una setmana a les xarxes amb #JeSuisParis o #JeSuisNice quan hi ha un atemptat, i quan passen desastres o atemptats en països que estan fora de la xarxa occidental, no se’n parla. El dibuix parlava d’això: un nen flotava a l’aigua amb cadàvers al costat amb el lema “Nobody is Haiti”. Es va fer molt viral, perquè la imatge explicava d’un cop de ploma un fenomen comunicatiu i discriminatori, i va ajudar moltes associacions que estaven molt interessades a obrir aquest meló.

Personalment vull que el meu treball sigui llegit a qualsevol país i per qualsevol cultura.

És, a més, un llenguatge universal, que arriba a tothom…

Exactament. No sabem ni on van a parar les vinyetes que fem per a aquestes associacions o per a Cartoon Movement, una plataforma periodística de vinyetes que et compren els continguts i els distribueixen a diaris d’arreu. M’ha passat que amics nord-americans m’han enviat una foto d’un dibuix meu que ha sortit als informatius de la CNN. El dibuix, i sobretot el dibuix reivindicatiu, és una eina internacional i té una força comunicativa i reivindicativa brutal. Personalment vull que el meu treball sigui llegit a qualsevol país i per qualsevol cultura. Com més gràfic sigui, sense necessitat de dependre de les paraules, millor funciona. I aquestes imatges poden ser devastadores, poden fer molt mal políticament si les fas bé, si toques on has de tocar, a vegades amb violència, a vegades amb més metàfora.

Has fet moltes vinyetes per denunciar la guerra de Síria i la crisi de les persones refugiades. Són temes també sobre els quals s’està dibuixant molt?

Moltíssim, se n’estan fent fins i tot compilacions de vinyetes. La guerra de Síria i el flux migratori de refugiats i el tema dels hipotètics límits de l’humor i la censura, arran del que va passar a Charlie Hebdo, són els dos temes que estan copant les xerrades de totes les trobades internacionals de dibuixants. Són els temes que més parlem.

Són polèmics?

Sobre el fenomen migratori estem tots bastant d’acord, és un fet humanitari i tots som dibuixants de la corda reivindicativa. En el que sí que hi ha discrepàncies és en l’origen del problema, perquè has de tenir en compte que et trobes dibuixants musulmans, jueus, cristians, i segons el tema que es toqui, alguns dibuixants tenen una visió molt seva o molt decantada a determinades realitats del país d’on vinguis. Hi ha diferències culturals.

I sobre els límits de la llibertat d’expressió, especialment en el cas de l’islam?

Ningú es qüestiona quins són els límits de la poesia, i pot tenir una capacitat molt més ofensiva que un dibuix, però ningú s’ho qüestiona perquè el dibuix és més immediat i més explícit. El problema és confondre l’humor amb un atac personal. Crec que els límits els estableix primer el mateix dibuixant. I un exemple, sobre França, que és l’epicentre que ha fet explotar aquesta discussió pel que va passar a la redacció de Charlie Hebdo: França és un país laic i republicà i té a la Constitució una clàusula sobre el dret a la blasfèmia, que protegeix la llibertat d’expressió dins del llenguatge humorístic. Aquí tenim la llei mordassa, i allà, el dret a la blasfèmia; aquí tenim les injúries contra la corona, un delicte penat específicament, allà és tot el contrari: preserven aquest tipus de llenguatge i miren d’allunyar-lo de qualsevol intenció ofensiva. No tenen un límit a l’humor, ni legal ni cultural. El tipus d’humor dels francesos aquí seria molt punk.